Terrorisme: quan no podem definir el problema

Els últims dies s’estan succeïnt notícies al voltant del terrorisme basc. Els diversos actors al voltant del conflicte es posicionen. Però, la seva posició ve marcada per la definició del problema del terrorisme.

En el llibre Superfreakonomics, de Steven D. Levitt i Stpehen J. Dubner, se cita a Alan Krueger:

“En una conferència en 2002, els ministres d’Afers Exteriors de més de cinquanta estats islàmics van acordar condemnar el terrorisme, però no van poder posar-se c’acord en una definició del que estaven condemnant.” (p. 88-89, edició en castellà)

En la definició del problema està la base de la seva resolució. Definicions diferents donen lloc a resolucions diferents. Això m’ha fet mirar les definicions que donen diversos diccionaris en diverses llengües al concepte terrorisme.

El Diccionari de la Llengua Catalana, del IEC, defineix ‘terrorisme’ com a ‘moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió’. El Diccionario de la Lengua Española, de la RAE, defneix ‘terrorismo’ amb dues accepcions: ‘1.Dominación por el terror’ i ‘2. Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror’.  L’Oxford Dictinoray, defnieix ‘terrorism’ com a ‘the unofficial or unauthorized use of violence and intimidation in the pursuit of political aims’, i la Britannica com a ‘the systematic use of violence to create a general climate of fear in a population and thereby to bring about a particular political objective. Terrorism has been practiced by political organizations with both rightist and leftist objectives, by nationalistic and religious groups, by revolutionaries, and even by state institutions such as armies, intelligence services, and police’.  La Larousse defineix ‘terrorisme’ com a ‘ensemble d’actes de violence (attentats, prises d’otages, etc.) commis par une organisation pour créer un climat d’insécurité, pour exercer un chantage sur un gouvernement, pour satisfaire une haine à l’égard d’une communauté, d’un pays, d’un système’. El Sabatini Coletti defineix ‘terrorismo’ com a ‘modalità di lotta politica basata su atti di violenza indiscriminati (attentati, sabotaggi ecc.)’. I el Dicionário Priberam da Língua Portuguesa el defineix com a ‘conjunto de actos de violência cometidos por agrupamentos revolucionários’.

Les llengües europees es posen d’acord en el fet que el terrorisme usa la violència. Ara bé, hi ha diversitat sobre si és per aconseguir algun objectiu polític (des del castellà, on no apareix cap referència a política, fins al català, on es defineix com a moviment polític),  sobre si és per exercir pressió (català), si és per infondre terror (castellà), etcètera.

Les maneres sobre com resoldre el problema del terrorisme depèn, doncs, del punt de vista des d’on es parli. Sembla que no és el mateix parlar de terrorisme quan ho fem en català, que quan ho fem en castellà, o en una altra llengua.

No vagis en contra del teu principal valor. TMB i la rapidesa

Sóc usuari habitual del Metro de Barcelona. Per mi, els principals valors del Metro són tres: rapidesa, seguretat i econòmic. Aquests tres valors són els que fan que, durant el 2009, 361 milions i mig de persones hagin usat el metro per desplaçar-se.

Aquests valors, però, no es poden posar en perill. En general, les obres de millora del metro han fet que els desplaçaments siguin més ràpids (generalització d’escales mecàniques, ascensors…). Però hi ha alguns estacions de les noves prolongacions de línies que posen en perill la rapidesa pel viatger. Un exemple és l’enllaç entre la nova estació de Vall d’Hebron a la L5 i la L3.

La prolongació de la L5 a través del Turó del Carmel ha fet que la L5 discorri a molta profunditat (el mateix passa a la L9). Per salvar aquesta distància de l’andana del metro a la superfície o a les altres línies, normalment s’opta per ascensors ja que són els més ràpids en fer aquest trajecte. A l’estació de la Vall d’Hebron, per fer el transbordament entre la L3 i la L5 s’ha optat per les escales mecàniques. Hi ha 5 trams d’escales mecàniques (10 en total, tenint en compte que hi ha 2 per a cada sentit). Hi ha dos ascensors: un que va a l’andana de L3 direcció Trinitat Nova i un altre que va al’andana L3 direcció Zona Universitària.

El resultat d’aquest disseny és que si s’opta pel camí normal, les escales mecàniques, es triga 4 minuts i 10 segons (amb 200 passes caminant) en fer el transbordament de línies, mentre que si es fa pel camí excepcional, l’ascensor, es fa en 20 segons (amb 30 passes caminant). El normal és que les persones que viatgen opten per usar l’ascensor, fet que provoca el seu col·lapse. Això fa que dels 20 segons inicials, es passi a 1 minut i 40 segons, cosa que suposa una pèrdua de 1 minut i 20 segons. Si es preveu que per aquesta nova estació circulin 24.000 usuaris al dia, la pèrdua de temps acumulada al dia és de 22 dies, 5 hores i 20 minuts al dia. La percepció per l’usuari és que es perd temps quan es podria haver solucionat posant més ascensors i no tantes escales mecàniques.

Potser l’anàlisi és exagerada, però cal tenir en compte els valors clau a l’hora de dissenyar qualsevol projecte, sobretot, per no anar-hi en contra i posar-los en perill.